ESTABILITAT DE LES ARTICULACIONS

 

L'estabilitat d'una articulació depèn de tres factors principals:

a) la forma, la grandària i disposició de les seves superfícies articulars

b) els lligaments

c) el to dels músculs que envolten l'articulació.

 

Superfícies Articulars

 

La disposició esferoïdal de les articulacions del maluc i la mortaja de l'articulació del turmell són exemples adequats de com la forma de l'os té un paper rellevant en l'estabilitat articular. No obstant això, altres exemples d'articulacions en les quals la forma de l'os contribueix poc, o gens en l'absolut, a l'estabilitat inclouen les articulacions acromioclavicular, calcaneocuboidea i la del genoll.

 

Lligaments

 

Un lligament és un cordó o banda de teixit conjuntiu que uneix dues estructures. Els lligaments, que solen vincular-se amb les articulacions, són de dos tipus: la major part està composta de feixos densos de fibres de col·lagen i no s'estira sota condicions normals (exemple: lligament iliofemoral de l'articulació del maluc i lligaments col·laterals de l'articulació del colze). El segon tipus està constituït en gran part per teixit elàstic i en conseqüència pot recuperar la seva longitud original després d'estirar-se (exemple: lligament groc de la columna vertebral i lligament calcaneoescafoideo del peu).

 

To Muscular

 

En la major part de les articulacions, el to muscular és el factor principal que controla l'estabilitat. Per exemple, el to muscular dels músculs curts que envolten l'articulació de muscle conserven el cap hemisfèric del húmer en la cavitat glenoidea superficial de l'escàpula. Sense l'acció d'aquests músculs, es requeriria molt poca força per luxar aquesta articulació. L'articulació del genoll és molt inestable sense l'activitat tònica del múscul quàdriceps femoral. Les articulacions entre els ossos petits que formen els arcs dels peus es troben recolzades en bona part pel to dels músculs de la cama, els tendons de la qual s'insereixen en els ossos dels peus.

 

 

ARTICULACIONS

 

El lloc en el qual es reuneixen dos o més ossos, sigui que tingui lloc un moviment o no entre els mateixos, es denomina articulació. Les articulacions es classifiquen en relació amb els teixits que es troben entre els ossos: articulacions fibroses, cartilaginoses i sinovials.

 

Articulacions Fibroses

 

Les superfícies articulars dels ossos estan unides per teixit fibrós i, per tant, és poc possible el moviment. El grau de mobilitat depèn de la longitud de les fibres de col·làgen que uneixen els ossos. Els exemples d'articulacions fibroses són les sutures de la volta del crani i l'articulació tibioperonea inferior

 

.Articulacions Cartilaginoses

 

Les articulacions cartilaginoses poden dividir-se en dos tipus: primàries i secundàries. Una articulació cartilaginosa primària és aquella en la qual els ossos estan units per una placa o barra de cartílag hialí. En conseqüència, la unió entre la epífisis i la diàfisis d'un os que està en creixement i la que s'observa entre la primera costella i el manubrio del esternó són exemples clars d'aquest tipus d'articulacions. En aquestes ens és possible moviment algun.

 

Una articulació cartilaginosa secundària és aquella que els ossos estan units per una placa de fibro‐cartílag i les superfícies articulars òssies recobertes per una capa prima de cartílag hialí. Els exemples són les articulacions entre els cossos vertebrals i la sínfisis del pubis. És factible un grau petit de mobilitat.

 

Articulacions Sinovials

 

Les superfícies articulars dels ossos estan recoberts per una capa prima de cartílag hialí separat per una cavitat articular. Aquesta disposició possibilita un grau considerable de llibertat de moviment. La cavitat de l'articulació està recoberta per membrana sinovial, que s'estén des de les vores d'una superfície articular als de l'altra. La membrana sinovial està protegida en el costat extern per una membrana fibrosa que es denomina càpsula de l'articulació. Les superfícies articulars estan lubricades per un líquid viscós anomenat líquid sinovial i ho produeix la membrana sinovial. En certes articulacions d'aquesta classe, per exemple la del genoll, estan interposats discos de fibrocartílag entre les superfícies articulars dels ossos. Els quals es coneixen com a discos articulars.

En algunes articulacions sinovials es troben coixins adiposos situats entre la membrana sinovial i la càpsula fibrosa o l'os. Els exemples més representatius són en les articulacions del maluc i el genoll. El grau de mobilitat d'una articulació sinovial es limita per la forma dels ossos que participen en l'articulació, l'aproximació de les estructures anatòmiques adjacents (exemple: cuixa contra la paret anterior de l'abdomen en flexionar l'articulació del maluc) i la presència de lligaments fibrosos que uneixen els ossos. Gairebé tots els lligaments es localitzen fora de la càpsula articular, però en el genoll estan situats dins d'ella alguns lligaments importants, els lligaments creuats.

Les articulacions sinovials poden classificar-se d'acord amb la disposició de les superfícies articulars i els diferents tipus de moviments.

 

Articulacions Planes

 

En aquestes, les superfícies articulars oposades són planes, o gairebé planes, i això permet que els ossos es llisquin entre si; els exemples d'articulacions planes són la esternoclavicular i la acromioclavicular.

 

Articulacions Troclears

 

S'assemblen a la frontissa d'una porta, de tal manera que són possibles moviments de flexió i extensió; els exemples clars d'articulació en frontissa són colze, genoll i turmell.

 

Articulacions Trocoidees

 

En elles està envoltat un pivot ossi central per un anell ossi i lligamentós i l'únic moviment possible és el de rotació; són bons exemples les articulacions atlantoodontoidea i radiocubital superior.

 

Articulacions Condilars

 

Posseeixen dues superfícies convexes precises que s'articulen amb dues superfícies còncaves; són factibles els moviments de flexió, extensió, abducció i adducció; a més d'un petit grau de rotació; els exemples adequats són les articulacions carpometacarpianes i metacarpianes.

 

Articulacions Elipsoidees

 

En aquestes estructures s'adequa una superfície articular convexa el·líptica a una superfície articular còncava el·líptica; és possible dur a terme moviments de flexió, extensió, abducció i adducció, però no és possible la rotació; un bon exemple és l'articulació del canell o radiocubital distal.

 

Articulacions de cadira de muntar o Encaix recíproc

 

En aquestes les superfícies articulars són recíprocament còncau convex i s'assemblen a una cadira de muntar en el llom d'un cavall; aquestes articulacions permeten els moviments de flexió, extensió, abducció, adducció i rotació; el millor exemple d'aquest tipus d'articulació és la Carpometacarpiana del dit polze.

 

Articulacions Esferoidees o Enartrosis

 

En elles s'ajusta el cap en forma d'esfera d'un os en la concavitat amb forma de conca de l'altre; aquesta disposició fa possibles moviments lliures, entre ells flexió, extensió, abducció, adducció, rotació medial, rotació lateral i circunducció; les articulacions de muscle i el maluc són bons exemples.